El dia abans de Santa Úrsula

El dia abans de Santa Úrsula

Dissabte 25 d’Octubre de 2014  /  8:18 del matí

Només ho saps tu el que has patit.

Només ho saps tu, les vegades i vegades que has sacrificat el temps amb els teus.

Només ho saps tu, les vegades que has arribat d’hora, fent mans i mànigues per ser puntual i després t’has hagut d’esperar mitja hora o una hora per començar.

Només ho saps tu, els sacrificis i les concessions que has fet on treballes per poder marxar aquell dia, en aquella hora.

Només ho saps tu, les hores que t’has passat treballant sol o amb l’ajuda dels mateixos, que són pocs, per després sentir les mateixes crítiques dels de sempre, que mai han donat un cop de mà, ni s’han ofert a fer res.

Només ho saps tu, el mal que et fa el coll, l’esquena, el canell, la ronyonada i altres parts del cos ara mateix, però també ahir i segur que demà, i també quan et demanen si et pots posar en un lloc perquè l’altre, sense dir res, ha marxat abans d’hora i ha deixat aquell lloc buit, t’hi poses.

Només ho saps tu, les hores que has passat a les urgències d’un hospital acompanyant a algú que ha pres mal mentre els demés, o són a casa descansant i lamentant-se després d’una mala diada o l’estan celebrant, com tu també voldries fer-ho. Però en canvi, un professional que no entén la teva passió, t’està mirant com si fossis un delinqüent.

Només ho saps tu, les hores que has passat imaginant aquella pinya, retocant-la 100 vegades, valorant la gent que hi pot anar, la que hi hauria d’anar, la que és injust posar o no posar i pensant que decideixis el que decideixis, serà injust.

Només ho saps tu, el desencís quan aquell folre que has preparat amb tantes ganes i tantes i tantes i tantes trucades aquella setmana, desapareix del programa d’assaig del divendres perquè s’ha fet tard i ja és tard.

Només ho saps tu, els calers que t’has tret de la butxaca perquè feien falta, en aquell moment, en aquella situació, sense que ningú t’ho demanés.

Només ho saps tu, les discussions que has tingut amb els teus, amb els que tens més a prop, que no entenen la passió malaltissa que et fa renunciar a tot i a tothom.

Només ho saps tu, els quilòmetres i peatges, els peatges i quilòmetres, que has fet i has pagat per ocupar el lloc que d’altres han deixat, tot i que podrien ser al teu costat en cinc minuts, que és el que tardarien en aixecar-se del sofà i tornar a la pinya.

Només ho saps tu, la frustració que sents quan aquella peça clau que no esperaves que et fallés, sense cap explicació, no arriba, ni arribarà i encara ara, esperes la seva excusa.

Només ho saps tu, el que sents quan has volgut opinar per ajudar, amb tota la humilitat del món i t’han deixat amb la paraula a la boca o pitjor, t’han contestat malament.

Només ho saps tu, la paciència infinita que has arribat a tenir amb aquell o aquella que està emprenyat, amb raó o sense i es desfoguen amb tu com si fossis l’amo de totes les decisions, la veu oficial de l’entitat, i aquesta paciència no s’acaba mai, perquè no vols que aquella persona, amb totes les seves imperfeccions, deixi de venir.

Només ho saps tu, la cara que se’t posa quan d’un dia per un altre, deixes d’anar en aquella posició i no reps cap explicació, o si la reps, sona més a excusa que a res més.

Només ho saps tu, que assagis un dia rere l’altre en aquell lloc de patiment, que no fallis mai, i el dia de la veritat, posin al “titular” i reculli tot el que has sembrat i vegis en aquell somriure de satisfacció com un: “Què bo que sóc”.

Només ho saps tu, les vegades que et volen ensenyar de castells, els que fa 4 dies o 4 anys, que per a tu ve a ser el mateix, i et volen explicar el que ja saps, el que ja veus, les coses positives i negatives de sempre, mentre el teu cap es pregunta si d’aquí 4 anys, aquella passió que t’expressa, serà foc d’encenalls.

Només ho saps tu, la bona cara que has de fer quan venen al local els que abans eren fixos com tu i ara apareixen una vegada a l’any, sabent que sense ells no podríem fer res, però que amb ells sempre, seríem invencibles.

Només ho saps tu, lo cremat que arribes a estar de tractar a la gent com canalla de col.legi, fent-los callar per poder treballar en condicions.

Només ho saps tu, el que t’emprenya que després d’una setmana de merda, quan vens a relaxar-te amb els amics, et tractin com un número, com un robot, com en un exèrcit.

Només ho saps tu, els plors que has aguantat de la petita quan s’ha quedat a terra i els plors de la gran que no volia pujar, i que al final, ha pujat. Després de fer servir tooots els trucs que se t’han acudit a tu i a molts més. Però al final ha pujat.

Només ho saps tu, la mala cara que et fan quan has pres una decisió que ni tant sols és teva.

 

Però això, tot el que només saps tu i el que només ho sap algú altre i que no sabrem mai, no importa.

 

Perquè només ho sabem nosaltres que el sacrifici val la pena quan veus aquella cara feliç com la d’un nen petit i t’adones que s’encomana.

Perquè només ho sabem nosaltres que vagi bé o malament, hi ha gent que no saps ni on viuen, ni quin cognom tenen però que t’estimen tant, com la teva família.

Perquè només ho sabem nosaltres el que és riure, riure i riure, compartint la feina i fent que aquesta ho sembli.

Perquè només ho sabem nosaltres el que significa portar aquesta camisa, aquest escut i aquest nom.

Perquè tot i ser pocs i anàrquics i torracollons i tantes altres coses, no canviaries estar on estàs per estar en una altra colla, on tot, et sembla que és perfecte.

Perquè només ho sabem nosaltres que demà tenim la sort de ser uns privilegiats per actuar en aquesta plaça.

Perquè només ho sabem nosaltres que una o unes vegades a l’any, ens sentim els reis del món.

Perquè només ho sabem nosaltres que això no s’acaba demà i que tota feina, al final, té recompensa.

Perquè només ho sabem nosaltres que si se’ns fica un castell al cap i ens el creiem, però ens el creiem tots, el farem.

Perquè només ho sabem nosaltres que tota la ràbia, incomprensió, maldecaps, calers, patiments, dolor, discussions i tota la merda que ens podem imaginar, es compensa per moments que mai, mai, oblidarem. Ni ara, ni d’aquí quaranta anys.

Perquè només ho sabem nosaltres que som un gra de sorra, una peça d’aquesta construcció, que no es va esfondrar perquè d’altres abans que naltros la van apuntalar i només nosaltres som els responsables de que quan no hi siguem, els que continuin, suportin un edifici més segur, més nou, més gran i més ambiciós.

Perque només ho sabem nosaltres que fem el que fem i siguem els que siguem, podem anar amb  el cap ben alt i amb el pit que no ens cap a la camisa, pel que hem fet i el que som.

Perquè només ho sabem nosaltres que això no es paga amb diners, ni hi ha prou quilòmetres per deixar-ho de banda.

Perquè només ho sabem nosaltres que el millor, sempre, sempre, sempre, està per venir.

 

Xavi Marimon

0 Comments

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*